Lectura de l’Evangeli segons sant Lluc
(Lc 18,9-14)
En aquell temps, a uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: «Dos homes van pujar al temple a pregar: l’un era fariseu i l’altre publicà.
»El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: ‘Déu meu, et dono gràcies perquè no soc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo’.
»Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: ‘Déu meu, sigues-me propici, que soc un pecador’. Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit».
DIUMENGE DE LA SETMANA XXX L’ANY C
Jesús no lloa el cobrador d’impostos per la seva conducta sinó per la seva sincera humilitat. El dejuni i l’almoina del fariseu són exemplars, però no pas l’actitud amb què els realitza: prepotència davant dels altres homes i autocomplaença davant Déu. Després que Déu l’ha fet tan perfecte, sembla que ja no pot esperar d’ell res més que una felicitació i un premi merescut.
En canvi, el publicà es considera indigne, sap que no pot presentar cap mèrit propi ni fer altra cosa que implorar la misericòrdia de Déu. No és una humilitat afectada, sinó el realisme implacable de qui és capaç de mirar-se a si mateix en veritat.
Certament, quan Déu ens fa el do de sentir la seva presència amorosa, que ens embolcalla i ens aixeca, sorgeix en nosaltres una repulsió envers el pecat i alhora una gran vergonya per no estimar tal com som estimats. Ja no se’ns acut de presentar davant de Déu una llista de presumptes bones obres, sinó que ens adonem dels greus pecats d’indiferència i d’omissió que no deixem mai de cometre i que Déu sempre ens perdona.
Us agrada:
M'agrada S'està carregant...