02/10/2022 Diumenge XXVII (C) de durant l’any

Lectura de l’Evangeli segons sant Lluc

(Lc 17,5-10)

En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Augmenta’ns la fe». Ell va respondre: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: ‘Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mig del mar’, i us obeiria.

»¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: ‘Vine de seguida a seure a taula?’. ¿No li dirà més aviat: ‘Prepara’m alguna cosa per sopar i estigues a punt per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu?’. ¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: ‘Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer’».

DIUMENGE DE LA SETMANA XXVII L’ANY C

Després de la paràbola del ric i Llàtzer, Lluc empalma quatre ensenyaments de Jesús als apòstols a propòsit de l’escàndol, el perdó, la fe i la humilitat. Són frases molt breus, sense aparent relació entre elles, pronunciades per Jesús en diferents moments. D’aquests quatre ensenyaments, l’evangeli d’aquest diumenge ha seleccionat només les dues darreres, sobre la fe i la humilitat.

La primera està relacionada amb l’eficàcia de la fe. La segona aborda l’autèntica disposició del creient que practica en forma deguda la fe com a obertura al Déu de la salvació.

La morera, com la figuera, són símbols de fecunditat a Israel. La figuera amb moltes fulles, de bella aparença, però sense figues, és símbol de la infecunditat de la institució jueva, que no dóna la seva adhesió a Jesús. Els deixebles tenen fe, però poca. Amb fe, com un gra de mostassa, estarien en condicions “d’arrencar la morera (símbol d’Israel) i llençar-la al mar”. Amb aquest llenguatge figurat Jesús indica quina és la tasca del deixeble: trencar amb la institució jueva, basada en el compliment de la llei i eliminar el sistema d’injustícia que representa aquesta institució amb la temple-cova de bandits, al capdavant. Amb un mínim de fe n’hi hauria prou per canviar aquest sistema.

Mirant al voltant penso que alguna cosa no funciona. Tenim fe? O tenim una sèrie de creences, un llarg i complicat credo que recitem de memòria i que poc afecta la vida?

Les paraules de Jesús continuen ressonant avui. “Si tinguéssiu fe com un gra de mostassa…” O el que és igual: si seguíssiu el meu camí, si visquéssiu segons l’evangeli, tindríeu la força de Déu per canviar el sistema.

Convé recordar que no som aquí davant d’un retrat del procedir de Déu, sinó davant d’una pinzellada essencial de la recta actitud de l’home en la relació amb el seu creador i Pare. El creient autèntic no pot exigir res de Déu per dret propi. Tot el que fa és conseqüència de la seva dependència de Déu i, ben mirat, se li concedeix com a gràcia, com a do immerescut. L’home viu del miracle de Déu, de la gran benvolença que el Senyor li mostra a cada instant. Per això no es pot dirigir a Ell plantejant-li exigències del tipus que siguin. Una postura així significa desconèixer tant la pròpia condició humana com el ser i obrar divins.