23/07/2023 Diumenge 16 (A) de durant l’any

Lectura de l’Evangeli segons sant Mateu

(Mt 13,24-43)

Els proposà una altra paràbola, dient: «El regne dels cels és semblant a un home que sembrà bona llavor en el seu camp. Però quan els homes dormien, vingué el seu enemic, sembrà a sobre zitzània enmig del blat, i se n’anà. I després d’haver brotat l’herba i de produir fruit, aparegué la zitzània. I acostant-se els servents de l’amo de la casa, li digueren: “Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? ¿Com és, doncs, que té zitzània?”. I els digué: “Un home enemic ho ha fet”. I els servents li digueren: “¿Vols que anem a recollir-la?”. I diu: “No, no fos cas que recollint la zitzània, arrenqueu al mateix temps el blat. Deixeu créixer l’un i l’altre fins a la sega; i en el temps de la sega diré als segadors: recolliu primer la zitzània i lligueu-la en feixos per cremar-la, però el blat, aplegueu-lo en el meu graner”».

Els proposà una altra paràbola, dient: «El regne dels cels és semblant a un gra de mostassa que un home pren i el sembra en el seu camp. La que certament és la més petita de totes les llavors, quan ha crescut és la més gran de totes les hortalisses, i es fa arbre, de manera que els ocells del cel venen i s’ajoquen a les seves branques».

D’una altra paràbola els parlà: «El regne dels cels és semblant al llevat que una dona pren i amaga en tres mesures de farina fins que tot s’ha fermentat».

Totes aquestes coses les digué Jesús en paràboles a les multituds, i sense paràboles no els parlava de res, per tal que es complís allò que s’havia anunciat per mitjà del profeta, quan diu: «Obriré en paràboles la meva boca, proclamaré coses amagades des de la constitució del món».

Llavors, un cop acomiadades les multituds, arribà a casa, i s’aproparen a ell els seus deixebles, dient: «Explica’ns la paràbola de la zitzània del camp». I ell els respongué dient: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home; el camp és el món; la bona llavor, aquests són els fills del regne; la zitzània són els fills del diable; l’home enemic que la sembrà és el diable; la sega és la fi del món; i els segadors són els àngels. Per tant, així com es recull la zitzània i es crema al foc, així serà a la fi del món: enviarà el Fill de l’home els seus àngels i recolliran del seu regne tots els escàndols i aquells que cometen iniquitat, i els llançaran al forn de foc. Allí hi haurà el plor i el cruixir de dents. Aleshores els justos resplendiran com el sol en el regne del Pare d’ells. El qui tingui orelles, que escolti.

DIUMENGE de la setmana XVI durant l’any A

La presència de males herbes en un camp és normal. El tret peculiar de la paràbola és que s’atribueixi a un enemic, també sembrador, que actua clandestinament («mentre dormien»). El jull té fortes arrels, entrellaçades amb les del blat, i, en arrencar-lo, podria arrencar-se el blat alhora; és impossible eliminar allò dolent sense malmetre el que és bo. En el regne cal tolerar la presència del que és bo i el que és dolent, com Déu ho tolera en la seva creació, respectant la llibertat dels homes. Fins a la collita cal tenir paciència i deixar que creixin junts. El jull es manifesta quan el blat dóna fruit. Jesús corregeix la visió del judaisme, formulada per Joan Baptista, d’un judici immediat i definitiu. Aquest no es verificarà a l’època històrica del regne. Els obrers, en canvi, pretenen que el judici es faci immediatament.

Donar fruit, o fructificar, en la mentalitat de l’evangeli, permet distingir el que és bo del que és dolent i la supremacia de l’un sobre l’altre. Podríem dir que la intenció de la paràbola és advertir que des del principi la llavor messiànica serà collida en el dia fixat. El missatge d’aquesta paràbola convida tots els oients a saber conviure amb les dificultats i les situacions poc agradables que trobem a la vida; romandre fidels, finalment serà el gran signe de la nostra pertinença al Regne.