Lectura de l’Evangeli segons sant Lluc

(Lc 18,1-8)

 En aquell temps, Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: «En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: ‘Fes-me justícia contra l’home amb qui tinc un plet’. Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: ‘Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, però aquesta viuda m’amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més’».

I el Senyor va afegir: «Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a Ell de nit i de dia? ¿Creieu que els tindrà esperant? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?».

DIUMENGE DE LA SETMANA XXIX L’ANY C

Els amalequites, a qui Moisès combat a la primera lectura, són un poble molt antic amb què també s’haurà d’enfrontar David. Van ser els adversaris dels hebreus i, sobretot, de Judà, durant diversos segles.
L’episodi recollit en la lectura d’aquest dia subratlla la importància de la mediació de Moisès en aquesta guerra, i constitueix, amb marginacions una mica màgiques, una lliçó de la perseverança a la pregària.
Estem davant d’una antiga tradició en què es reflecteix la mentalitat oriental que considera el braç com l’instrument del poder que intervé i actua en la història. També batega en el relat la mentalitat màgic-pagana del despreniment d’una força a través d’un gest.
No es descriu la batalla, sinó el comportament de Moisès. Al text no sembla cap indicació que Moisès estigui resant. El resultat depèn dels braços. Tot i que no es digui expressament, és fàcil d’entendre aquest gest, els braços enlaire, com un gest de pregària.
La paràbola del jutge inic i de la vídua obstinada recorda la necessitat de pregar sense desànim tot i que el Senyor trigui i sembli sord a totes les trucades.
Els dos personatges de la paràbola són, d’una banda, un jutge sense fe ni llei, poc preocupat per fer justícia, sobretot quan és un ésser tan feble com una vídua; en una paraula: un individu força ample de màniga que acaba per fer justícia a la vídua per quedar-se tranquil i evitar possibles conseqüències desagradables. Tenim, per altra banda, una vídua feble, però segura del seu dret, pel qual lluita aferrissadament.
L’argument de Jesús és molt simple: si un jutge inic acaba per fer justícia a una vídua, com més Déu farà justícia als seus elegits, actualment a la mercè dels seus enemics.
La paràbola també dóna a entendre que Déu farà justícia urgentment, però només després d’haver estat molt de temps contemporitzant. Per tant, el cristià ha d’incloure en la seva pregària l’acceptació del termini que Déu tingui determinat; pregarà “sense descans”.
La pregària cristiana no és una crida a la intervenció immediata i a la venjança. Coincideix amb la paciència de Déu per tal que tinguem temps de convertir-nos.
L’oració de petició no consisteix a esperar de Déu que faci per ell mateix el que nosaltres no som capaços de realitzar: doneu-nos el pa, doneu-nos la pau, doneu-nos la curació. Déu no és una bústia. En realitat, aquesta oració és, en primer lloc, una protesta: no es pot tolerar que la guerra s’imposi constant a la pau, que la riquesa d’uns quants aixafi la massa dels pobres… En segon lloc, és una comunió amb el Déu de la paciència. Un cop ja en comunió amb Déu, els crits de protesta van donant pas progressivament als actes.

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les galetes esmentades i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqueu l'enllaç per a més informació.ACEPTAR

Aviso de cookies
%d bloggers like this: